Aquí va:
La meva, diguem primera, experiència en una pista d’esquí OBERTA.
El passat 7 de març els islandesos celebraven “algo” al Bláfjöll, les muntanyes blaves; dic algo perquè encara ara no sé que era el que celebraven.
La qüestió és que la pista d’esquí enlloc de tancar a les 5 de la tarda, tancava a les 10, i hi havia autocars gratis per anar-hi i tornar-ne és clar, exhibicions de salts de snowboard i “concerts”.
A les 6.30 vam agafar l’autocar en direcció cap allà amb un trajecte d’uns 45 minuts, un cop allà l’Alison, una noia escocesa amiga del company de pis de l’Alessa, i jo vam seguir l’Alessa totalment perdudes i sense entendre que se suposava que s’havia de fer, cap a comprar lo que suposo que ve a ser un “forfait”, que nosaltres vam demanar com a “Ski lift”. Quan ens en vam adonar estàvem assegudes les 2 en un telecadira sense tenir idea de com es baixava d’allà (i sense haver vist la part que et tanca i assegura que no et matis en un dels botets que va fent el telecadira). Miraculosament vam arribar al cim de la muntanya vives.
Un cop allà, amb tota l’ il·lusió del món l’Alessa ens diu “adéu!” i baixa fent snowboard; amb lo que ens quedem nosaltres dos (òbviament sense esquís ja que cap de les dos sabia esquiar i no volíem que la primera experiència fos amb unes baixades brutals) això ja estava més o menys previst així que ens dediquem a fer fotos per tot el cim: per la zona de les pistes, per la part del darrere (saltant-nos la senyal de no passar), a les pedres (pel gel, no perquè ens interessés mínimament la pedra, jo no sóc friki ja ho sabeu... a part no cal ser massa llest per saber que era ígnia).
A la gent que quasi ens atropella, ...
Finalment una hora i mitja després se’ns va acudir baixar, amb el telecadira òbviament, però l’home que se’n cuidava ens va dir que el telecadira estaria tancat 20 min així que ens vam haver d’esperar congelades en un racó. Mentre un grup de gent amb malles platejades es posicionaven al centre de la pista, encenien bengales i començaven a baixar fent ziga-zaga, algo molt bonic vist des de baix, però des de dalt no veiem absolutament res...
Quan va acabar ens van deixar baixar, mig horroritzades i cridant l’atenció de mala manera perquè érem les úniques baixant, fins i tot un parell de nens islandesos ens van començar a cridar, suposo que “què feu baixant?”; amb tot que ens vam creuar l’Alessa que crec que encara al·lucina ara (perquè feia una hora que ens buscava per baix).
Arribem a baix i l’horror estava allà, materialitzat en 4 homes conto, un dels quals vestit amb guants de plàstic grocs (d’aquests de fregar), unes ulleres de sol, una jaqueta de pell però de les que arriben fins a la cintura sol, mostrant orgullós un cinturó daurat i cantant algo que creieu-me agraireu que no us posi aquí (a no ser que trobi la manera de fer-ho clar! Totes les orelles del món tenen dret a sentir-la, i jo no sóc qui per impedir-ho, així que si la voleu sentir busqueu-me per mail). Sé que la foto està borrosa, però s'entreveu l'horror!
A partir d’aquí ja no va passar res més destacable, vam menjar algo al bar (quan per fi vam trobar l’Alessa) i vam agafar l’autocar per tornar cap a casa.
Última imatge:
Última imatge:
També poso dos fotos de fa 2 dies a les 20.15, 20.30 respectivament, perquè veieu com n’avança el dia.
L’última és d’ahir a la nit a les 21.15, on es pot observar que ENCARA és NADAL a Reykjavík.
